CONTRACTACIÓ INDEFINIDA PER A
PROGRAMES DE RECERCA AMB FINANÇAMENT FINALISTA: UN PAS INSUFICIENT PER
FRENAR L'ENORME PRECARIETAT DEL PERSONAL INVESTIGADOR
El Reial decret llei 3/2019, de 8 de
febrer de mesures urgents en l'àmbit de la Ciència, la Tecnologia, la Innovació
i la Universitat, entre diverses mesures en matèria de gestió i
administració dels organismes de recerca, ha incorporat un supòsit específic
de contractació indefinidavinculada a la durada de plans i
programes públics de recerca científica i tècnica o d'innovació i mentre es
mantingui el seu finançament.
Aquesta no és una mesura completament
nova (perquè des de 1994 es regula en gairebé idèntics termes en l'article 52,
c) de l'Estatut dels Treballadors, -ET-), però introdueix algun matís en el
model de precarietat i frau fomentat fins ara per les successives reformes
laborals. Des de 2010 i fins avui, l'article 34 de la Llei de la Ciència exclou
al personal investigador de les garanties en matèria de límits a la
contractació temporal establerta per la legislació general i específica de
l'Administració (límit de tres anys del contracte d'obra i límit de
l'encadenament temporal de contractes d'obres i eventuals -24 mesos en un
període de 30- passats els quals la relació es converteix en indefinida).
Aquesta exclusió es va ampliar d'urgència mitjançant el Reial decret llei
14/2017, de 6 d'octubre, al col•lectiu d'investigadors d'altres entitats del
sector públic considerades agents d'execució del Sistema Espanyol de Ciència,
Tecnologia i Innovació, perquè, davant la imminència del massiu compliment del
límit de tres anys legalment previst, els contractes temporals poguessin
continuar vigents, sense haver de convertir als seus titulars en empleats
indefinits.
La modalitat que planteja el RD 3/2019
constitueix una nova via de contractació relativament estable del personal
investigador vinculat a plans o programes plurianuals. Insistim en
qualificar-la com “relativament estable” perquè, encara que es facin contractes
indefinits, la seva durada queda directament vinculada a la durada del programa
i, sobretot, al seu finançament, la finalització del qual constitueix legalment
causa d'extinció del contracte (art. 52 ET). D'altra banda, es milloren
parcialment les indemnitzacions per extinció perquè fins ara s’aplicaven les
dels contractes d'obra i servei (12 dies de salari per any treballat)i ara es
podrà aplicar les dels acomiadaments per causes econòmiques (20 dies de salari
per any treballat amb un màxim de dotze mensualitats).En qualsevol cas, en
realitat és una fórmula encoberta de contractació temporal -subjecta a terme-
amb una millor indemnització.
De totes maneres, el principal problema
que planteja aquesta modalitat és que, segons la redacció legal, ha de
"respectar en qualsevol cas les mesures relatives a la contractació que
estableixin les lleis de pressupostos generals", és a dir, amb submissió a
les limitacions en matèria de taxa de reposició ordinària (o l'addicional
pactada amb els sindicats per a l'estabilització) establertes en la Llei de
Pressupostos.
En definitiva, aquesta mesura és un
avenç molt limitat sense impacte rellevant en un model que està basat, de
manera estructural, en la precarietat i el frau. Aquesta mesura,
limitadament positiva, està molt allunyada del que des de CCOO creiem que han
de ser els aspectes abordats de manera prioritària i immediata: l'eliminació de
la taxa de reposició i l'increment substancial del finançament deles
universitats públiques i del sistema de recerca.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada